L’estafa consentida

He descobert una web insòlita de manera casual que m’ha dut a reflexionar seriosament sobre el món d’ignorància flagrant i d’estafa consentida que ens envolta. En l’era de l’excès d’informació, algunes informacions cabdals ens arriben amb anys de retard si és que ens arriben. Aquesta és una web de l’any 2008 que he consultat avui per primera vegada i que, amb l’enorme quantitat de recomanacions que es creuen, a la xarxa i en la quotidianitat, m’era absolutament desconeguda. Clarament, la recomano: www.estafaluz.com. Parla exactament d’això, de l’estafa que patim el conjunt dels habitants d’aquest país per part de les diverses companyies subministradores del fluid elèctric, i pel que sembla, no el amb total coneixement dels poders públics, sinó amb la seva més rotunda col·laboració. L’enorme feinada que té al darrera, impossible de llegir amb una sola sentada, i les grans facilitats que ofereix per sumar-se als usuaris reclamadors, la fan esplèndida, tant pel que informa, demostra i constata, com pel que ensenya. A saber: que les subministradores d’electricitat porten anys estafant directament la immensa majoria dels ciutadans sense que hores d’ara aquest espectacular escàndol hagi trascendit gens ni mica.
El tema de les elèctriques ha estat un tema controvertit des de fa temps, sobretot perquè és un sector d’una voracitat sense mesura que no para de reclamar augments i més augments de tarifes. No fa gaire, Joaquim Sempere, feia una crítica contundent del sistema en un article que circula per la xarxa i que també recomano: “Eléctricas: ¿déficit de tarifa o déficit de vergüenza”. L’eloqüència de l’esmentat article és queda curta comparada amb l’enormitat de les xifres de la web en qüestió. Desprès de llegir unes quantes pàgines de tot plegat, et quedes admirat que ens estafin amb tanta contundència i no passi res.
Com és possible, tot plegat?
La pregunta, ja ho sé, és reiterativa i estarà bé anar reflexionant periòdicament sobre el perquè de la paràlisi social. Però ara tornem a les elèctriques perquè la situació és paradigmàtica. Igual que les subministradores de comunicacio, de gas i d’aigua, els anomenats serveis, es tracta de companyies que actuen en la pràctica en règim de monopoli condicional, que pacten directament amb els governs de torn i que resulten incontrolables per la població. Són las grans depredadores de le economies familiars perquè és del tot impossible sustraure’s a la seva ambició de guanys i d’altra banda, tenen sobre el poder polític una enorme influència que les fa tècnicament invencibles en els seus plantejaments i les seves aspiracions.
Fins ara s’han acumulat les queixes dels ciutadans individuals sobre la impunitat amb què acostumen a actuar aquestes empreses. Però ara ja estem veient que no només s’han conformat amb dictar tarifes, fixar criteris de funcionament i acumular dèficits infrastructurals de tot tipus. Han, directament, estafat al personal, sense que cap poder públic, polític o judicial els hagi parat els peus.
Una nova premisa a considerar de cara al futur. Aquesta no serà una societat justa i equilibrada mentre no s’apliqui el bisturí a fons en aquestes companyies. I amb qui les protegeix.
25.5.2012

Publiqueu un comentari

Heu d'ingresar per publicar comentaris.