Atur i misèries

En època de crisi d’ocupació sembla que val tot. Quan l’atur apreta fins els nivells actuals, on la meitat de la població jove disponible laboralment no troba feina, els desaprensius passegen la seva immoralitat a cara descoberta. Dos casos recents: el curs de prostitució professional que una suposada empresa valenciana va tenir la cara dura de publicitar, assegurant feina segura desprès de cursar-lo, i la feina de presentador/ora per un treball d’oci adult que, sense necessitat d’estudis s’ofertava, em sembla que a Galícia, amb la condició que l’aspirant o aspiranta, no hi posès renuències al nu.
Aquest darrer s’ofertava com un treball per a periodistes joves o becaris sense necessitat d’acabar la carrera, que tinguessin, òbviament, pocs escrúpols, bona presència i facilitat per enrrollar-se. Importava ben poc la formació. Era clau la vistositat física i una certa impudícia relacional. L’anunci no era tan explícit però se li entenia tot.
En un univers de desocupació flagrant, el país només és capaç d’oferir immundícies, mentre els joves ben formats, amb ganes de treballar i posar en pràctica el que han après, miren cap a l’estranger com a única alternativa decent de progressar.
Dic decent en el millor sentit de la paraula decent. Decent és guanyar-se el pa exercint amb dignitat la professió que un ha elegit, sense degradar-se com a persona. Aquí el que s’ofereix en general és una indecència, superlativa en els casos comentats, perquè a la indignitat de les propostes i segurament de l’estipendi final, s’hi ha d’afegir que els aspirants no només han de vendre la seva força de treball sinó que hauran d’afegir el cos a l’ànima, que se suposa que va en el paquet de l’oferiment de feina.
Però no són casos únics. En la segona oferta cerquen becaris o periodistes a mig acabar perquè saben que aquesta és una professió perduda. El becari que té sort, és explotat impúdicament i fan veure que el formen. Esclavisme tolerat per les empreses, les Facultats i les famílies. Els mateixos que s’escandalitzen del reclam del nu, però que no s’escandalitzen de jornades senceres i caps de setmana de guàrdia per salaris, en el millor dels casos, irrisoris.
Com era previsible, han posat el crit al cel i fins i tot han paralitzat, en el cas del curs de prostitució professional, la campanya publicitària que, jo vaig veure que defensava un gigoló macarrònic, afirmant que ser puta o puto, en el món actual no s’improvisa.
I mentre posen el crit al cel amb aquestes indignitats, pacten amb l’americà de Las Vegas portar aquí un complex de joc i lleure que, amb l’esquer dels milers d’hipotètics llocs de treball que es crearan, destrossarà el territori ja prou malmès i fomentarà un model econòmic basat en el joc, la frivolitat i la pérdua dels valors productius.
Jo observo poca diferència entre les dues ofertes comentades i el somni que projecta l’amo d’Eurovegas. La gran diferència és simplement de tamany, de volum de negoci, no pas de concepció. El projecte Eurovegas s’escolta perquè el presenta un magnat que no va venent la instal·lació de burdells, tot i que tothom admet que joc, nit, neons i hotels amb diners abundants i luxe a dojo, combina meravellosament amb sexe de compra, drogues i corrupció. Les altres dues ofertes són d’estar per casa: a més d’indignes, cutres.
24.5.2012

Publiqueu un comentari

Heu d'ingresar per publicar comentaris.