Els conflictes i el silenci

La presidenta de la Comunitat de Madrid, a tres dies de la final de copa que guanyarà el Barça, va declarar en una entrevista que li van fer a Onda Cero que si d’ella depengués, a la primera pitada contra l’himne nacional obligaria a suspendre el partit i que fos jugat a porta tancada. Ho va dir, sembla que espontàniament, i les seves declaracions van provocar un rebombori considerable no solament a Euskadi i a Catalunya, sinó a la resta del país on els mateixos membres del seu partit la van desautoritzar sense més. Alguns comentaristes han dit que l’opinió de la presidenta Aguirre estava perfectament dissenyada per desviar l’atenció sobre problemes de més profund calat a la comunitat que presideix, com ara el conflicte de Bankia, hereu de la manipulació exagerada que va patir Caixa Madrid des de l’executiu comunitari o l’escàndol del dèficit amagat que va obligar el govern, a superar la xifra ja excessiva sobre les previsions que va oficialitzar a Europa. És impossible saber si l’opinió de la presidenta respon a la seva indignació patriòtica o bé és una cortina de fum. Del que no hi ha dubte és que reflexa perfectament el seu tarannà polític i la seva filosofia sobre com cal exercir el poder. Els exemples són múltiples. Mai li tremola la mà a l’hora d’aplicar la llei amb la màxima energia menys quan la implica directament. L’experiència del déficit és l’evidència més recent,però n’hi ha d’altres: la desqualificació dels “perroflautas” i les prohibicions de fer acampades a les places públiques, la baixada repetida de sou dels seus funcionaris, les retallades sense negociació en sanitat i ensenyament, l’actitud distant enfront dels desnonaments, etc.
Amb això del futbol ella seria dràstica: “seguro que aprenderian”, va dir, i ya no se atreverían a vulnerar la ley”. Una manera de resoldre els efectes per la via directa, que és l’essència mateixa de la repressió i de l’autoritarisme. Probablement no s’ha parat a pensar la presidenta, sobre les causes d’aquests efectes i sobre la manera de resoldre les causes per desactivar els efectes. Li interessen exclusivament els efectes i, sobretot, com castigar els que fan evidents aquests efectes perquè deixin de posar-se de manifest i no pas perquè desapareguin. Això no és exclusiu de la presidenta, és la norma de conducta del conservadorisme autoritari de la qual ella és un dels màxims exponents.
Per aquesta vertent política, més important encara que aplicar la llei és sancionar quan s’incompleix. Obviament, no acostuma a interrogar-se sobre la massiva vulneració d’una llei que ,si s’incompleix massivament, és perquè o no s’ajusta a la realitat o no és suportable pel cos social. En qualsevol dels dos casos, és una llei que convindria revisar, perquè no regula la societat sinó que contribueix a conflictivitzar-la.
Si es pita l’himne, la bandera o el cap de l’Estat és perquè l’hime, la bandera i el cap de l’Estat representen, per una bona part del país, o una cosa aliena, o una cosa imposada, o totes dues coses alhora. Obligar a jugar el partit a porta tancada és evident que no contribueix a resoldre que l’himne, la bandera i el cap d’Estat siguin acceptats per aquesta part del país: només aconsegueix callar les veus, fer el silenci, sabent no obstant que, darrera el silenci, hi ha el mateix sentiment de cosa aliena o imposada.
La dreta autoritària, en el fons, enyora el silenci, no la resolució dels conflictes. Com que la societat és essencialment conflictiva, la dreta autoritària el que voldria és acabar amb els conflictes enmudint la societat.
És el franquisme de sempre que no va morir mai, i que ara s’atreveix a donar lliçons.
23.5.2012

Publiqueu un comentari

Heu d'ingresar per publicar comentaris.