Inconseqüències i futur

Resulta que el ministre de Justícia —el fill d’aquell jurista de renom que va començar a treballar en el despatx del cunyat feixista de Franco (tot i que bastant després fos empresonat pel règim)—, acaba de dir que el Consell General del Poder Judicial i el seu president Carlos Dívar, que acaba de veure arxivada la denúncia d’un vocal de l’organisme per possible malversació de diners del CGPJ gastats durant 20 caps de setmana més o menys llargs a Marbella, han sortit enfortits d’aquesta sospita de delicte greu. Hi estic d’acord a mitges. No vec que el CGPJ hagi sortit enfortit de res. En canvi Dívar, que és també president del Suprem, ha sortit molt enfortit perquè a partir d’ara queda clar que pot fer el que li roti, gastant diners que no són seus sense que ningú li cridi l’atenció. El Consell no, el Consell ha perdut diners perquè els ha pagat sense que ningú hagi demostrar que el tal Dívar se’ls hagi gastat consecuentment i en aquest sentit, qui diu el Consell diu tots nosaltres, perquè el pressupost del CGPJ és públic.
L’arxiu de la causa és una inconseqüència sublim perquè, com ha declarat el denunciant, el fiscal no ha investigat res. Ha donat per suposat que el tal Dívar és un home d’honor. I aquest investigador de la fiscalia, Martín Casallo, ja té pràctica en això d’exculpar prohoms. Ho va fer amb la denúncia contra Chaves per la subvenció de 10.000 euros a una empresa on treballava la seva filla —i on la senyora en qüestió va intermediar per aconseguir la prevenda— i ho va fer igualment amb el cas de Bono, denunciat també per coses extranyes en el seu patrimoni personal. Aquest Martin Casallo diuen que està adscrit als fiscals progressistes. Deu ser perquè, bàsicament, li agrada progressar, no perque tingui una visió del món favorable a la justicia social, que ja s’ha vist que aquesta visió seva és un xic obtusa.
L’arxiu de la causa afegeix conviccions a la creença que la justícia espanyola fa pena. Ni que fos per eliminar dubtes que comencen a ser aclaparadors, el fiscal encarregat hauria d’haver exigit una investigació. Qué menys…
Coincideix aquest fenomen amb les declaracions del secretari d’ocupació de la OIT on afirma que els joves espanyols no tenen esperança. Explica que ja no busquen feina i que per tant, ells i els seus coetanis de Grècia, d’Irlanda, segurament de Portugal i d’Itàlia, representen una generació perduda. Bastant ben formada en general, afegeixo, i absolutament perduda, perquè és cert que ja no perden el temps buscant feina, que és una cosa impossible i dramàtica.
Una generació perduda per el treball que no se’ls hi ofereix, per la inconseqüència d’un sistema cec de cobdícia i d’insolidaritat. Qui sap si guanyada per forçar els canvis que li donin un futur. Si no és una generació guanyada pels canvis serà efectivament una generació perduda per la rutina i la desesperança. El nostre futur és ja, que no ens toquin la pensió, o que ens arribi algun dia. El seu, o el fan ells o no es podrà anomenar futur…
22.5.2012

Publiqueu un comentari

Heu d'ingresar per publicar comentaris.